El meu descobriment aquest estiu ha sigut adonar-me de què el poble té amo, ama, millor dit.

El dia que la nostra tinent alcalde, regidora de la tercera edat (no existeix la regidoria de joventut, sembla que no fa falta), educació, cultura i festes, em va dir que no li donava la gana deixar-me part de les cadires de l’associació de la tercera edat (comprades en diners públics, mitjançant subvenció gestionada per l’ajuntament) per fer un acte públic a la plaça, amb l’excusa de què la critique massa, em vaig adonar de moltes coses.

És l’ama de moltes propietats materials, que en realitat no són seues. Però ella té poder per fer i desfer, gestionant a la seua conveniència lo públic.

Les cadires que a mi em va negar per fer una actuació musical el 15 de juliol, van estar apilades en “el seu local” durant l’acte, quan la setmana anterior van estar en el parc municipal al servei d’una empresa privada, i quinze dies després, per profit de la seua família, van tornar a eixir al parc.

També he vist que els xiquets que van assistir a les jornades de teatre que ha organitzat la Diputació, estaven asseguts en terra i els seus pares van romandre drets.

I jo em pregunte: L’Ajuntament no ho van pensar? O és que eixes cadires són un sagrat?

L’ajuntament no té cadires per al seu poble, les ha pagat però no pot disposar d’elles, tenen ama.

Però després de tot, el que no vulga deixar les cadires a un grup de l’oposició, o a mi personalment, es pot entendre i no té importància, si ho comparem amb el poder que té sobre algunes persones que fan el que ella diu, i de no ser així, se senten intimidades.

Ella obri “el bar” de la tercera edat, serveix sopars, gelats, alcohol, davant la mirada atònita dels bars del voltant, i no passa res, i quan diu prou, s’aixequen tots i se’n van a casa desenfurits, passant per davant les actuacions que estan celebrant-se, xafant els cables de l’equip de música; i sense mirar res del que estan fent, no siga que l’ama els castigue.

La figura del cacic, en aquest poble, que és el meu, sempre ha estat present (caràcter torruà)

Però aquesta figura sempre ha estat representada per persones que tenien molts diners o una situació social de poder, però el que ara passa és difícil d’entendre per mi… Un Matrix de poble? Un Món Feliç? Fahrenheit 451? El Planeta dels «Ensimismats»?

Joan Domènech