Després de la visita a les festes de Sant Gregori, del president de les Corts Valencianes N’Enric Morera i Català, convidat pel col·lectiu Compromís per La Torre, el nostre poble ha tingut l’honor de rebre a una senadora (ara en stand-by) de l’estat espanyol, Dña. Asunción Sanchez Zaplana, convidada pel grup popular torruà.

A banda de regidora de l’ajutament d’Alacant, ha sigut consellera de benestar social fins l’any passat i després de presentar-se com a cap de llista dels populars alacantins, ha acabat com a senadora en companyia de Rita Barberà.

L’acte es va presentar com una xarrada-col·loqui del PP, i va tindre lloc en la planta baixa de l’ajuntament, en el que anomenem local (o bar) dels “auelos”.

Primer que res es va possar en èmfasi que a la tercera edat del nostre poble, “no li falta de res”:

Un local en la planta baixa de l’ajuntament, sense cap escalonet, taules i cadires en abundància, una barra, una cuina, un televisor d’almenys quaranta polzades i uns docents  socis (segons va asseverar la seva presidenta), que gaudeixen en pau i harmonia d’aquestos merescuts privilegis, per tan sols 12€ l’any.

Després de tindre unes converses per ‘trecar el gel’ i animar als assistents a participar i fer un col·loqui (cosa que no va ser possible), la senadora va contar unes batalletes vinculades al món de la tercera edat fins que va preguntar:

¿Qué necesitais en este pueblo tan maravilloso?

I la nostra regidora i presidenta de la tercera edat arengava als presents:

Demaneu-li a la senadora!!! demaneu-li “lo que voleu”!!!

Vist que ningú deia ‘ni pruna’, vaig comentar, de broma, que necessitem que ploga, cosa que no està en la seva ma. Com que la gent no s’animava, la senadora va fer una altra pregunta:

¿Qué problemas teneis en este maravilloso pueblo?”

Els assistents a l’acte (una vintena de persones majors) sembla que no tenen cap problema i que viuen en un món, o en un poble diferent al que visc jo.

Un llarg silenci va seguir a aquesta pregunta, en aquest “mundo feliz”, fins que vaig asseverar que, al igual que altres pobles, el gran problema era: ”El Despoblament”.

Un despoblament conseqüència de la falta de feina al poble, que durà a la mort definitiva de la nostra escola i que com un dòmino arrastrarà tots els serveis i negocis del poble, fins convertir-nos en un Benifallim.

Als assistents els va parèixer correcte el meu anàlisi i una persona (demostrant que hi havia algú viu en la sala) va preguntar el perquè de la desaparició de la fàbrica de magdalenes i de la fabricació de joguets, recordant bones èpoques del poble.

A partir d’aquest moment la conversa va entrar en una dinàmica absurda, que per mi va ser el moment més trist i terrorific.

És increïble, però els nostres governants populars, estan conformats en veure vindre la decadència del poble amb la convicció de que és irremeiable.

Bertolt Brech, va dir: “Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut”

Sempre he pensat que amb bona gent, solidària, unida i amb il·lusió, es poden fer coses bones i he tingut la sort de saber que és veritat. El Rentonar, en la seva humilitat d’associació de poble ho pot demostrar.

No som competitius, no tenim autovia, estem lluny de tot, no vindrà cap empresari a traure’ns d’aquest clot, la iniciativa pública municipal és del tot impossible, quedant com a últim recurs “el turisme” (això diuen els regidors/es en el govern municipal).

Sempre parlem del que no tenim i s’ha de parlar del que tenim, de que estem en un entorn privilegiat, amb serres, paisatges i aire pur, tenim agricultura, tenim pinars, tenim una Almàssera i tots el serveis bàsics que un poble necessita… I un muntó de cases buides. S’haurien de posar en valor les coses que tenim i intentar explotar-les.

Reinventar-se, no resignar-se!!!

Contant sobre tot amb les idees i projectes de la gent jove que vol quedar-se a viure al poble, i facilitant la acollida de nous habitants.

Dificil? si, sobre tot sense diners (que s’han malversat durant anys, i tots estem pagant).

Després d’hora i mitja d’acte, vaig demanar permís per fer una pregunta incòmoda:

Vaig explicar que per ma mare, a la qual se li havia concedit un alt grau de “minusvalia” al que corresponia una ajuda per dependència, que no arribava mai, vaig contactar amb la Plataforma per la Llei de Dependència d’Alacant, on vaig conèixer molts casos lamentables, de gent que no rebia les ajudes concedides durant mesos, recriminant-li a la senadora que no tenia bona fama com a Consellera de Benestar Social (més bé de Malestar), durant el període que en va ser responsable d’aquest càrrec en el govern valencià.

El Mundo: Uno de cada cinco dependientes murió sin recibir la ayuda que le correspondía.

En casa vam cobrar els diners endarrerits d’aquestes ajudes anys després de faltar ma mare i sols uns mesos desprès de que la consellera deixara el seu càrrec i el mamprenguera Mònica Oltra.

I la pregunta va ser:

Com pot vosté convèncer a la gent de que vote al seu partit, a la vista d’aquesta gestió, i tenint al País Valencià tants càrrecs importants imputats o investigats i alguns en presó, i sent el seu partit el màxim representant de la corrupció?

L’acte va acabar de seguida amb l’estupefacció de les regidores i la irritació del senyor alcalde:

Ja està bé, te’n has passat 40 pobles! No parlem més de política!.

Asunción que es va mostrar molt agradable i educada, va agafar el cotxe i se’n va anar.

Joan Domènech. Regidor de Compromís per La Torre.